L'arbre de la vida

Terrence Malick, el director de "L'arbre de la vida" ("The tree of life", 2011), és una excepció dins el panorama del cinema nord-americà, sovint comprimit pels engranatges d'una indústria que entén l'anomenat setè art més com a negoci que com a creació intel·lectual, estètica o artística lliure i autònoma. Fa la sensació que Malick aconsegueix treballar amb plena llibertat, ja que la seva breu filmografia es caracteritza per abordar històries convencionals però a les quals dota d'una mirada original que el situen al marge dels estàndars imperants i l'aproximen al terreny de l'experimentació visual i narrativa que és, al capdavall, un dels trets capdavanters de tota creació artística. Però allunyar-se dels criteris canònics que l'habitual cinema comercial, amb la seva gran dosi de pirotècnia sonora i frenètic ritme visual, ens imposa, té els seus riscos. I és que una obra pausada i contemplativa, amb pocs diàlegs i amb carestia de paraules com aquesta no resulta fácil de digerir. Amb "L'arbre de la vida" l'espectador no pot conformar-se simplement amb seure a la butaca i deixar-se  emportar pel que passa a la pantalla, ja que el que es veu i s'explica, ens convida, sense possibilitat d'escapatòria, a reflexions instantànies, i aquest és un esforç que no sempre estem disposats a realitzar.

"Hi ha dos camins a la vida: el de la natura i el de la divinitat. Ara has de triar quin seguiràs". Aquesta frase pronunciada al començament de la pel·lícula i que està inspirada en un poema de Tomàs de Kempis, monjo alemany del segle XV, es converteix en el punt de partida a través del qual es va desplegant la trama, centrada en els records d'infància i adolescència de Jack, mitjançant els quals evoca la figura dels seus pares i germans, les alegries i els temors, les experiències iniciàtiques que marcaran el seu posterior itinerari vital. Encara que ambientada en una petita ciutat nord-americana dels anys 50 del segle XX, el relat té vocació universalista, perquè no només convida a una reflexió sobre la nostra existència en la quotidianitat sinó també com aquesta es connecta amb la vida en un sentit ampli, cosmològic.

Malick és un cineasta filosòfic, capaç de dotar d'una profunditat temàtica inusual a les seves filmacions. No per res va estudiar filosofia a Harvard i va deixar inacabada la seva tesi sobre Heidegger, del qual a més va traduir a l'anglès la seva obra "De l'essència del fonament". Sense dubte, podem trobar reminiscències del filòsof de "Ésser i temps" en la pel·lícula, però també de Ralph Emerson, figura central del transcendentalisme nord-americà.

I és que la reflexió s'estén en múltiples direccions que fluctuen ente la proximitat i la llunyania, entre l'àmbit terrenal i l'espiritual. Així, "L'arbre de la vida" ens parla de dolor, de sofriment, de dubte, del procés de madurar, de fe i religió, de com determinats fets poden marcar el nostre destí, de les relacions entre els éssers humans i d'aquests amb la naturalesa, amb el món i amb l'univers. Tot això fa que la pel·lícula pugui definir-se com un poema místic en imatges, en què la via divina, ve definida principalment a través del sentiment humà, afirmat sense pal·liatius en la figura de la mare que s'aplega amb fe rendida als designis de Déu, per molt cruels que aquests puguin ser. La via de la natura, reflectida a través de la cascada d'imatges que durant aproximadament un quart d'hora i com si d'un documental es tractés, interrompen la história familiar per reproduir la formació de l'univers, el sorgiment de la vida i la seva posterior evolució sota la concepció darwiniana. Tot això acaba per desembocar en una mena de panteisme, ja que la conclusió final que sembla extreurer-se'n és que Déu i natura són una mateixa cosa.

Reflexió si però, i emoci´? Gran fotografia que enriqueix textures, bellísimes imatges que es despleguen harmònicament i música ben integrada, però el conjunt no acaba de ser rodó ja que no prem la tecla de l'emoció. La filmació és una mica asèptica la qual cosa provoca un cert allunyament dels personatges que dóna com a resultat que no s'aconsegueixi empatitzar del tot amb la història.

Indubtablement, el que aconsegueix Malick és no deixar indiferent a pràcticament ningú. Prova d'això és, d'una banda, la ingent literatura que s'ha generat sobre la qualitat de la pel·lícula tant per part dels seus accèrrims defensors com per part dels seus combatius detractors i, d'altra, l'animada discussió al voltant de la problemàtica de la pèrdua de fe de la societat contemporània que es planteja amb la disjuntiva entre natura o divinitat. Malgrat tot sembla clar que en aquest plantejament ja s'adverteix un posicionament clar a favor de la segona opció. O és que potser a un ateu se li presenta aquest dilema? Molt em temo que no. Tal dilema el té resolt per endavant. Per a ell, només hi ha un camí...