"Sense Ànim de Lucre" de Martha Nussbaum

La "crisi silenciosa" és la denominació que la filòsofa nord-americana i recent Príncep d'Astúries de les Ciències Socials, Martha C. Nussbaum, ha encunyat en el seu assaig de l'any 2010 "Sense ànim de lucre (Per què la democrácia necessita les humanitats)" per referir-se a la preocupant i cada cop més significativa pèrdua de pes de les humanitats i les arts en el sistema educatiu de la nostra societat actual. 

Nussbaum sosté que, davant la crisi econòmica de la qual tothom parla i que pràcticament tothom pateix, a llarg termini, esdevindrà molt més perjudicial aquesta "crisi silent" provocada per l'orientació que els governs estan donant a l'educació enfocada a "produir màquines útils més que ciutadans íntegres que puguin pensar per si mateixos". Això porta com a conseqüència que "les humanitats i les arts siguin considerades ornaments inútils en un moment en què els països han de deixar de banda tot el que no és útil per continuar sent competititus...". "Es perd la part imaginativa, creativa, i el desenvolupament del pensament crític rigorós, ja que els països prefereixen fomentar el benefici a curt termini a través d'habilitats útils, altament aplicables, capaces de generar guanys. És a dir, es busca només el coneixement aplicat que condueix ràpidament a formular estratègies generadores de beneficis, però no se centra en la investigació científica bàsica". 

A n'aquest model que anomena "educació per al benefici", que s'està implantant pràcticament pertot arreu, Nussbaum contraposa "l'educació per a la democràcia", que potencia el component humanístic dels estudis. Per il·lustrar les seves idees fa un recorregut històric per altres models pedagògics desenvolupats a Europa, Amèrica del Nord i l'Índia (absorbint coneixements i plantejaments de filòsofs com Sòcrates, Rousseau, Rabindranath Tagore o John Dewey i de pedagogs com Bronson Alcott o Friedrich Froebel) els pilars dels quals són l'atribució de poders als estudiants mitjançant la pràctica del raonament socràtic que desperti la seva capacitat crítica, l'obertura a les diferents cultures del món que faciliti   l'empatia i la comprensió de l'altre i, per damunt de tot, la implantació de la música, les belles arts, el teatre i la dansa en el currículum acadèmic com element fonamental per al desenvolupament de la imaginació. 

En el seu plantejament barreja pedagogia, psicologia, ètica i antropologia per tal de conscienciar la gent que els problemes més greus que la nostra societat ha de resoldre tenen un abast global i per tant es requereix estar preparats per fer front a "debats multinacionals". No obstant això, segons el meu parer, tot i les lloables premisses de les quals parteix, Nussbaum no aconsegueix dibuixar un paisatge complet i alternatiu que vagi més enllà de la crítica als models imperants i d'esbossar un decàleg de mesures destinades a promoure la "educació per a la democràcia" que semblen quedar en simples intencions ja que, almenys en aquest assaig, no aconsegueix articular un discurs pràctic consistent que indiqui com realitzar efectivament el seu catàleg teòric. I és que de segur que aquesta és la gran dificultat dels nostres dies.

En qualsevol cas, caldria preguntar-se si al costat de l'objectiu econòmic del benefici a curt termini que prevaleixen els governs i sobre el qual fa èmfasi Nussbaum, no hi ha altres motius pels quals el seu model educatiu no es veuria amb bons ulls. Per ventura no és millor que els ciutadans siguem màquines obedients incapaços de pensar d'una manera crítica? Als grups de poder i a les elits polítiques sembla que ja els va bé fermar-nos curt a través de la ignorància que ens empeny a acatar les seves directrius per inèrcia i resignació, que ens transforma en autòmats que complim sense dir ni piu amb la nostra missió productiva i que ens impedeix tenir la capacitat per jutjar la seva tasca. D'aquesta manera els és més senzill aniquilar qualsevol reacció que suposi sortir-se del camí marcat pels designis dels dirigents de torn perquè així puguin seguir exercint, sense entrebancs ni veus discordants, el control sobre la societat, en definitiva, el control sobre les nostres vides. En aquest sentit, les recents retallades a l'àmbit de la cultura, l'encariment dels estudis universitaris i d'altres mesures per l'estil no són, sense cap mena de dubte, un bon auguri...

L'arbre de la vida

Terrence Malick, el director de "L'arbre de la vida" ("The tree of life", 2011), és una excepció dins el panorama del cinema nord-americà, sovint comprimit pels engranatges d'una indústria que entén l'anomenat setè art més com a negoci que com a creació intel·lectual, estètica o artística lliure i autònoma. Fa la sensació que Malick aconsegueix treballar amb plena llibertat, ja que la seva breu filmografia es caracteritza per abordar històries convencionals però a les quals dota d'una mirada original que el situen al marge dels estàndars imperants i l'aproximen al terreny de l'experimentació visual i narrativa que és, al capdavall, un dels trets capdavanters de tota creació artística. Però allunyar-se dels criteris canònics que l'habitual cinema comercial, amb la seva gran dosi de pirotècnia sonora i frenètic ritme visual, ens imposa, té els seus riscos. I és que una obra pausada i contemplativa, amb pocs diàlegs i amb carestia de paraules com aquesta no resulta fácil de digerir. Amb "L'arbre de la vida" l'espectador no pot conformar-se simplement amb seure a la butaca i deixar-se  emportar pel que passa a la pantalla, ja que el que es veu i s'explica, ens convida, sense possibilitat d'escapatòria, a reflexions instantànies, i aquest és un esforç que no sempre estem disposats a realitzar.

"Hi ha dos camins a la vida: el de la natura i el de la divinitat. Ara has de triar quin seguiràs". Aquesta frase pronunciada al començament de la pel·lícula i que està inspirada en un poema de Tomàs de Kempis, monjo alemany del segle XV, es converteix en el punt de partida a través del qual es va desplegant la trama, centrada en els records d'infància i adolescència de Jack, mitjançant els quals evoca la figura dels seus pares i germans, les alegries i els temors, les experiències iniciàtiques que marcaran el seu posterior itinerari vital. Encara que ambientada en una petita ciutat nord-americana dels anys 50 del segle XX, el relat té vocació universalista, perquè no només convida a una reflexió sobre la nostra existència en la quotidianitat sinó també com aquesta es connecta amb la vida en un sentit ampli, cosmològic.

Malick és un cineasta filosòfic, capaç de dotar d'una profunditat temàtica inusual a les seves filmacions. No per res va estudiar filosofia a Harvard i va deixar inacabada la seva tesi sobre Heidegger, del qual a més va traduir a l'anglès la seva obra "De l'essència del fonament". Sense dubte, podem trobar reminiscències del filòsof de "Ésser i temps" en la pel·lícula, però també de Ralph Emerson, figura central del transcendentalisme nord-americà.

I és que la reflexió s'estén en múltiples direccions que fluctuen ente la proximitat i la llunyania, entre l'àmbit terrenal i l'espiritual. Així, "L'arbre de la vida" ens parla de dolor, de sofriment, de dubte, del procés de madurar, de fe i religió, de com determinats fets poden marcar el nostre destí, de les relacions entre els éssers humans i d'aquests amb la naturalesa, amb el món i amb l'univers. Tot això fa que la pel·lícula pugui definir-se com un poema místic en imatges, en què la via divina, ve definida principalment a través del sentiment humà, afirmat sense pal·liatius en la figura de la mare que s'aplega amb fe rendida als designis de Déu, per molt cruels que aquests puguin ser. La via de la natura, reflectida a través de la cascada d'imatges que durant aproximadament un quart d'hora i com si d'un documental es tractés, interrompen la história familiar per reproduir la formació de l'univers, el sorgiment de la vida i la seva posterior evolució sota la concepció darwiniana. Tot això acaba per desembocar en una mena de panteisme, ja que la conclusió final que sembla extreurer-se'n és que Déu i natura són una mateixa cosa.

Reflexió si però, i emoci´? Gran fotografia que enriqueix textures, bellísimes imatges que es despleguen harmònicament i música ben integrada, però el conjunt no acaba de ser rodó ja que no prem la tecla de l'emoció. La filmació és una mica asèptica la qual cosa provoca un cert allunyament dels personatges que dóna com a resultat que no s'aconsegueixi empatitzar del tot amb la història.

Indubtablement, el que aconsegueix Malick és no deixar indiferent a pràcticament ningú. Prova d'això és, d'una banda, la ingent literatura que s'ha generat sobre la qualitat de la pel·lícula tant per part dels seus accèrrims defensors com per part dels seus combatius detractors i, d'altra, l'animada discussió al voltant de la problemàtica de la pèrdua de fe de la societat contemporània que es planteja amb la disjuntiva entre natura o divinitat. Malgrat tot sembla clar que en aquest plantejament ja s'adverteix un posicionament clar a favor de la segona opció. O és que potser a un ateu se li presenta aquest dilema? Molt em temo que no. Tal dilema el té resolt per endavant. Per a ell, només hi ha un camí...

Sobren paraules

A Bellver, el suplement del Diari de Mallorca, del dia 26 de maig, Matías Vallés, amb motiu de la XXIX Fira del llibre de Palma, publicà un article titulat "El llibre té les pàgines comptades", una reflexió farcida de pessimisme, nostàlgia i un bon grapat de crítica contra el codi "twitter" que s'està imposant en l'actualitat en detriment d'una lectura més assossegada que gairebé tot llibre implica i que, segons ell, pot suposar la mort de la literatura.

La realitat que reflecteixen les estadístiques és que, amb els seus alts i baixos, es llegeix cada cop menys o al manco no el suficient. Aquest és un fenomen social que ja fa temps que s'ha incardinat en el nostre món contemporani. Llegir és una activitat que hauria de formar part dels nostres moments d'oci, un plaer a gaudir en soledat, tranquilament i de forma pausada. Però la vida cada vegada n'és menys de pausada, volem menjar ràpid, arribar abans a tot arreu, resoldre els nostres problemes quotidians amb un sol clic i per descomptat, tenir com més informació en quant manco paraules millor. I acabar una novel.la de 300 pàgines s'ha convertit en tot un repte.

Sí, sobren paraules. Podríem viure perfectament amb menys de 1000. Segurament no n'hem d'usar moltes més per sobreviure en la vida quotidiana. En l'itinerari del dia a dia, a la feina, al carrer i a l'entorn familiar i social podem interactuar perfectament amb aquest “kit” de mínims. S'ha imposat el pragmatisme, no necessitem saber res més que allò del que podem treure'n un profit immediat. Si deixam de llegir, deixam d'ampliar els horitzons del nostre vocabulari. Però no només això. Tanmateix la conseqüència és un empobriment cultural, personal i social, que ens aboca cap a una pèrdua del sentit crític, de la nostra capacitat per pensar en l'argumentació i en el discurs, cosa que ja els va bé als polítics i a les grans multinacionals que ens manegen al seu gust. I és que com deia John Locke "llegir equipa la ment amb els materials per al coneixement, però és pensant com fem nostres aquests coneixements".

Les xarxes socials, paradigmes de la modernitat, (amb twitter i facebook al capdavant), i l'ús més general que se'n fa, són un bon exemple. L'èxit d'aquestes eines radica en part en que s'adapten perfectament als dos valors més cotitzats de la nostra societat: rapidesa i brevetat. "Twitear" pot ressaltar l'aspecte lúdic de la lectura i l'escriptura, el que té de joc imaginatiu i fomentar, de vegades, l'enginy mitjançant frases brillants o aforismes aguts, però el seu revers ens condueix a un augment de la desídia per la lectura de llarg abast. Ens acontentem amb llegir textos emmarcats en un format limitat de 140 caràcters i no podem passar d'aquí. No només ens estalviem l'esforç de llegir sinó també el de justificar. La tasca es redueix, la ment es torna vaga.

Aquest fenomen sembla que ajuda al creixent desequilibri gairebé antagònic entre l'increment de l'accessibilitat a tota mena d'obres literàries gràcies als llibres electrònics i altres suports telemàtics que ens permeten tenir-ne milers a l'abast de la mà (amb els avantatges addicionals de reduir, si més no en teoria, la talla d'arbres per a la fabricació del paper i de no haver de saturar les prestatgeries de casa amb munts de papers que, amb els anys, acaben per groguejar) i la pèrdua d'interès per llegir aquests mateixos llibres que emmagatzemem en tan poc espai.

Matías Vallés diu que "agafar el llibre entre les mans significa renunciar a aquest segle". Des de el meu punt de vista, una mica més optimista que el seu, convertir el llibre en un atavisme és una predicció massa radical ara com ara. La literatura, com a sublim expressió artística de l'esperit humà, forma part de tot allò que ens eleva com a espècie, i prescindir-ne és rebaixar-nos, i de coses que ens rebaixen ja en tenim prou. No n'hem d'estar disposats. Em costa imaginar un futur ple de micronovel·les de 5 fulles escrites en llenguatge sms.

"Esferes I: Bimbolles" de Peter Sloterdijk

Peter Sloterdijk (1947) és un filòsof alemany, catedràtic de Filosofia i Estètica, molt conegut i amb notable prestigi, no exempt de polèmica, a Europa i amb força èxit entre certs àmbits culturals actuals. Empès en el món filosòfic gràcies a la seva obra titulada “Crítica de la raó cínica” publicada el 1983, en la qual denunciava el cinisme de la “falsa conciència il.lustrada”, el seu pensament gira, entre d'altres interessos, al voltant de la idea de l'alienació de l´ésser humà en la societat contemporànea.

Potser la incursió de Sloterdijk a Espanya s'ha fet notar amb més força després de la publicació de la seva trilogia "Esferes": "Bimbolles", (1998), "Globus" (1999) i "Escumes"(2004), que no són altra cosa que tractats del que podríem anomenar "fenomenologia esferològica". El punt de partida de l'autor és que l'ésser humà viu sempre en un espai animat i experimentat, conformat per esferes, un espai gens neutre, que no és més que un receptacle en el qual estam immersos, i que abasta des de la nostra més propera intimitat fins a la llunyania còsmica. L'objectiu fonamental que pretén és provar que el "ser-en-esferes" (és a dir, amb matisos, l'ésser-en-el-món heideggerià) és la relació fonamental per a l'ésser humà, una relació que ha d'afirmar i reconstruir en cada moment davant dels conflictes que el tupen des de Fora (des de les exterioritats que exhalen una fredó per la qual els homes no estan preparats). Habitar consisteix bàsicament en "formar esferes, creacions espacials, sistèmic-immunològicament afectives, pels éssers estàtics damunt dels quals opera l'exterior ".

El primer volum, "Bimbolles", tracta del que anomena unitats microesfèriques que constitueixen els aspectes més íntims dins de cada ésser humà i dins de les relacions dels éssers humans entre si. No som més que éssers intercedits que provenim d'un espai interior íntim i per tant, més tard o d'hora, estem destinats a crear els nostres propis espais per buscar aixopluc davant l´ exteriorització a la qual som llançats. Mai estem sols, formam part d'una intimitat consubjetiva, que Sloterdijk descriu amb un llenguatge metafòric, construint una mena de narració poètica, seguint així la tendència actual d'equiparar poesia amb metafísica, mitjançant la qual relata els "sostres de volta," o relacions que la configuren . Descriu, d'aquesta manera: 1 .- la subjectivitat cardial (relació entre cors), 2 .- l'esfera interfacial (relació entre rostres), 3 .- la posició amniòtica del fetus (ginecologia de la mare com receptacle primari), 4. - el desdoblament placental (els naixements són sempre de dos, després del nadó sempre hi ha un segon en forma de placenta), 5 .- les figures culturals de la doble ànima, 6 .- l'evocació psicoacústica del jo-mateix i, 7. - la relació entre Déu i l'ànima. En tots aquests espais íntims no sempre predomina l'harmonia, sinó que apareixen sovint conflictes, crisis i catàstrofes que cal intentar superar.

El viatge per totes aquestes esferes va farcida d'una enorme erudició històrica-artística, acompanyant les seves disquisicions filosòfiques amb constants referències a grans pensadors (Plató, Aristòtil, Ficino, Nietzsche o Heidegger figuren entre els principals), il.lustrant les seves paraules amb una passeig per la medicina, la religió, la psicologia, l'antropologia, la literatura (especialment la poesia), la música, l'escultura i, principalment la pintura, en la qual obres de tots els temps i de signe divers serveixen com a base il.lustrativa per a la seva esferologia.

  Encara que sembla que Sloterdijk dóna més del que ofereix, en part per una gran habilitat per a l'escriptura elegant i atraient, i que a primera vista, el seu pensament no deixa de ser una manera més de reblar el clau de la fenomenologia clàssica, és, almenys aquest primer volum, una obra recomanable, no només per als fenomenòlegs, sinó també per tots aquells que se senten atrets pel pensament postmodern (en la línia, per exemple d'en Bauman i la seva "modernitat líquida" o "el pensament feble" d´en Vattimo, entre d'altres), per l'estètica com a opció explicativa de l'esdevenir humà o per la psicologia social especulativa al servei de la recerca de respostes per a una de les preguntes fonamentals de la filosofia “on som quan som al món?”