La "crisi silenciosa" és la denominació que la filòsofa nord-americana i recent Príncep d'Astúries de les Ciències Socials, Martha C. Nussbaum, ha encunyat en el seu assaig de l'any 2010 "Sense ànim de lucre (Per què la democrácia necessita les humanitats)" per referir-se a la preocupant i cada cop més significativa pèrdua de pes de les humanitats i les arts en el sistema educatiu de la nostra societat actual.
Nussbaum sosté que, davant la crisi econòmica de la qual tothom parla i que pràcticament tothom pateix, a llarg termini, esdevindrà molt més perjudicial aquesta "crisi silent" provocada per l'orientació que els governs estan donant a l'educació enfocada a "produir màquines útils més que ciutadans íntegres que puguin pensar per si mateixos". Això porta com a conseqüència que "les humanitats i les arts siguin considerades ornaments inútils en un moment en què els països han de deixar de banda tot el que no és útil per continuar sent competititus...". "Es perd la part imaginativa, creativa, i el desenvolupament del pensament crític rigorós, ja que els països prefereixen fomentar el benefici a curt termini a través d'habilitats útils, altament aplicables, capaces de generar guanys. És a dir, es busca només el coneixement aplicat que condueix ràpidament a formular estratègies generadores de beneficis, però no se centra en la investigació científica bàsica".
A n'aquest model que anomena "educació per al benefici", que s'està implantant pràcticament pertot arreu, Nussbaum contraposa "l'educació per a la democràcia", que potencia el component humanístic dels estudis. Per il·lustrar les seves idees fa un recorregut històric per altres models pedagògics desenvolupats a Europa, Amèrica del Nord i l'Índia (absorbint coneixements i plantejaments de filòsofs com Sòcrates, Rousseau, Rabindranath Tagore o John Dewey i de pedagogs com Bronson Alcott o Friedrich Froebel) els pilars dels quals són l'atribució de poders als estudiants mitjançant la pràctica del raonament socràtic que desperti la seva capacitat crítica, l'obertura a les diferents cultures del món que faciliti l'empatia i la comprensió de l'altre i, per damunt de tot, la implantació de la música, les belles arts, el teatre i la dansa en el currículum acadèmic com element fonamental per al desenvolupament de la imaginació.
En el seu
plantejament barreja pedagogia, psicologia, ètica i antropologia per
tal de conscienciar la gent que els problemes més greus que la
nostra societat ha de resoldre tenen un abast global i per tant es
requereix estar preparats per fer front a "debats
multinacionals". No obstant això, segons el meu parer, tot i
les lloables premisses de les quals parteix, Nussbaum no aconsegueix
dibuixar un paisatge
complet i alternatiu que vagi més enllà de la crítica als models
imperants i d'esbossar
un decàleg de mesures destinades a promoure la "educació per a
la democràcia" que semblen quedar en simples intencions ja que,
almenys en aquest assaig, no aconsegueix articular un discurs pràctic
consistent que indiqui com realitzar efectivament el seu catàleg
teòric. I és que de segur que aquesta és la gran dificultat dels
nostres dies.
En qualsevol
cas, caldria preguntar-se si al costat de l'objectiu econòmic del
benefici a curt termini que prevaleixen
els governs i sobre el qual fa èmfasi Nussbaum, no hi ha altres
motius pels quals el seu model educatiu no es veuria amb bons ulls.
Per ventura no és millor que els ciutadans siguem màquines
obedients incapaços de pensar d'una manera crítica? Als grups de
poder i a les elits polítiques
sembla que ja els va bé fermar-nos curt a través de la ignorància
que ens empeny a acatar
les seves directrius per inèrcia i resignació, que ens transforma
en autòmats que complim sense
dir ni piu amb la nostra missió productiva i que ens impedeix tenir la capacitat per jutjar la seva tasca. D'aquesta manera els és més senzill aniquilar qualsevol reacció que suposi sortir-se del camí marcat pels designis dels dirigents de torn perquè així puguin seguir exercint, sense entrebancs ni veus discordants, el control sobre la societat, en definitiva, el control sobre les nostres vides. En aquest sentit, les recents retallades a l'àmbit de la cultura, l'encariment dels estudis universitaris i d'altres mesures per l'estil no són, sense cap mena de dubte, un bon auguri...
