La realitat que reflecteixen les estadístiques és que, amb els seus alts i baixos, es llegeix cada cop menys o al manco no el suficient. Aquest és un fenomen social que ja fa temps que s'ha incardinat en el nostre món contemporani. Llegir és una activitat que hauria de formar part dels nostres moments d'oci, un plaer a gaudir en soledat, tranquilament i de forma pausada. Però la vida cada vegada n'és menys de pausada, volem menjar ràpid, arribar abans a tot arreu, resoldre els nostres problemes quotidians amb un sol clic i per descomptat, tenir com més informació en quant manco paraules millor. I acabar una novel.la de 300 pàgines s'ha convertit en tot un repte.
Sí, sobren paraules. Podríem viure perfectament amb menys de 1000. Segurament no n'hem d'usar moltes més per sobreviure en la vida quotidiana. En l'itinerari del dia a dia, a la feina, al carrer i a l'entorn familiar i social podem interactuar perfectament amb aquest “kit” de mínims. S'ha imposat el pragmatisme, no necessitem saber res més que allò del que podem treure'n un profit immediat. Si deixam de llegir, deixam d'ampliar els horitzons del nostre vocabulari. Però no només això. Tanmateix la conseqüència és un empobriment cultural, personal i social, que ens aboca cap a una pèrdua del sentit crític, de la nostra capacitat per pensar en l'argumentació i en el discurs, cosa que ja els va bé als polítics i a les grans multinacionals que ens manegen al seu gust. I és que com deia John Locke "llegir equipa la ment amb els materials per al coneixement, però és pensant com fem nostres aquests coneixements".
Les xarxes socials, paradigmes de la modernitat, (amb twitter i facebook al capdavant), i l'ús més general que se'n fa, són un bon exemple. L'èxit d'aquestes eines radica en part en que s'adapten perfectament als dos valors més cotitzats de la nostra societat: rapidesa i brevetat. "Twitear" pot ressaltar l'aspecte lúdic de la lectura i l'escriptura, el que té de joc imaginatiu i fomentar, de vegades, l'enginy mitjançant frases brillants o aforismes aguts, però el seu revers ens condueix a un augment de la desídia per la lectura de llarg abast. Ens acontentem amb llegir textos emmarcats en un format limitat de 140 caràcters i no podem passar d'aquí. No només ens estalviem l'esforç de llegir sinó també el de justificar. La tasca es redueix, la ment es torna vaga.
Aquest fenomen sembla que ajuda al creixent desequilibri gairebé antagònic entre l'increment de l'accessibilitat a tota mena d'obres literàries gràcies als llibres electrònics i altres suports telemàtics que ens permeten tenir-ne milers a l'abast de la mà (amb els avantatges addicionals de reduir, si més no en teoria, la talla d'arbres per a la fabricació del paper i de no haver de saturar les prestatgeries de casa amb munts de papers que, amb els anys, acaben per groguejar) i la pèrdua d'interès per llegir aquests mateixos llibres que emmagatzemem en tan poc espai.
Matías Vallés diu que "agafar el llibre entre les mans significa renunciar a aquest segle". Des de el meu punt de vista, una mica més optimista que el seu, convertir el llibre en un atavisme és una predicció massa radical ara com ara. La literatura, com a sublim expressió artística de l'esperit humà, forma part de tot allò que ens eleva com a espècie, i prescindir-ne és rebaixar-nos, i de coses que ens rebaixen ja en tenim prou. No n'hem d'estar disposats. Em costa imaginar un futur ple de micronovel·les de 5 fulles escrites en llenguatge sms.
